martes, 11 de septiembre de 2012

ESCENOTERÀPIA



L’escenoteràpia és una modalitat de teràpia psicològica grupal d’orientació psicoanalítica, en aquest cas adaptada per preadolescents dins l’àmbit de la salut mental. Pretén una doble funció, terapèutica (alleugerir dificultats psíquiques) i psicopedagògica (estimular les capacitat maduratives i creatives dels pacients). Va ser creada al Centre Mèdic Psicològic de la Fundació Vidal i Barraquer l’any 1973 (Cabré, 2002).
La tècnica es podria resumir, en què el grup té la funció de crear una escena, representar-la per posteriorment poder reflexionar sobre els sentiments que ha generat. D’aquesta manera s’incorpora l’activitat lúdica com una eina bàsica dins el tractament terapèutic. (Font, P., Ibáñez, J.M., Martínez, M., Pérez Sánchuez, A. Y Suris, J., 1980)
Els dos aspectes fonamentals de la tècnica són la dramatització (forma essencial de comunicació i expressió) i la situació grupal.
La dramatització es realitza sota el principi del COM SI fos el personatge imaginat, creant-se així una espècie de distancia simbòlica. D’aquesta manera s’eviten temes i situacions biogràfiques carregades d’ansietat. De totes maneres, a partir d’aquesta activitat creativa el conflicte psíquic és projectat en un personatge. Posteriorment, a partir de la reflexió i de les interpretacions o observacions es pretén facilitar la seva elaboració. Un dels objectius és observar els arguments que es van proposant i representant per analitzar-los i facilitar el procés de mentalització en els pacients.
La dinàmica grupal genera unes interacciones (matriu grupal) pròpies i úniques entre els pacients que la configuren. En aquest cas, ha estat útil la seva interpretació per part de la terapeuta per a poder començar a elaborar les dificultats psíquiques dels pacients, des del punt de vista de la teoria grupal de Bion.
 Alhora, una altra marcada influència teòrica de la tècnica de l’escenoteràpia són la teoria de Winnicott sobre el joc i els objectes intermediaris (Winnicott, 1979) i la teoria de M. Klein sobre la transferència en el joc com a tractament psicoterapèutic (Klein, 1929).

Elements que configuren el tractament d’escenoteràpia
El grup
El grup, conduit per una terapeuta, es reuneix setmanalment en sessions de 60 minuts i amb una durada prefixada de tractament mínim d'una any. Cada sessió està estructurada en tres fases: la fase de preparació, la fase de representació y la fase de comentaris i anàlisis.
1. Espai de preparació: espai emprat per a pensar l’escena que es preten representar i escollir els personatges. La terapeuta ajuda a què desencallessin delimitant i aclarint però deixant espai per a l’espontaneitat.
2. Espai de representació: els membres del grup dramatitzen l’escena pensada anteriorment. Els elements escenogràfics són unes cadires i una taula.  
3. Espai de reflexió: es comparteix a nivell grupal com s’han sentit i se’ls intenta fer conscients les projeccions que s’han fet evidents a la representació per a una possible elaboració, sempre que es consideri oportú.


Cada membre del grup, a més de participar en el grup de tractament d’escenoteràpia, té alhora un terapeuta de referència.

El terapeuta
Es considera que la figura del terapeuta ha de contenir i facilitar un clima adequat per poder facilitar el tractament. Les intervencions varien en funció de la fase en la qual el grup es troba. Hi ha grups que requereixen de gran intervenció  per part del terapeuta fent ús de la paraula, tot i que respectant cert silenci per facilitar la mentalització i la creativitat dels membres, sense que arribi a ser persecutori. Es facilita un espai on puguin ser el més lliures possibles i poder confiar, així, en els altres per poder posar en escena el seu estil de relació. Un dels objectius prioritaris és que la terapeuta crei un marc intern i extern que enlloc de repetir el seus estils de relació quotidians faciliti al canvi i poguin desenvolupar equilibradament el binomi dinàmic acció – comprensió.

L’observació
Es considera que la figura de l’observador és útil com a part activa del tractament, de manera que permet observar amb “certa” distancia emocional la dinàmica grupal que es genera.  Alhora pot indicar la part pensant del grup terapèutic, ja que no actua. L’observació és directa i la localització de l’observadora potser tant fora com dins del grup. Un cop finalitzada la sessió s’enregistra i es transcriveix la sessió de memòria. 


La supervisió
La supervisió externa permet treballar les ansietats no suficientment elaborades pel terapeuta i pel grup, sent totalment imprescindible dins el tractament.

No hay comentarios:

Publicar un comentario