Reflexions sobre l'enunciat d'Odgen: “El no saber ens priva de donar sentit a qui som, però, d'altra banda, el saber és veure allò que no suportem veure”

“El no saber ens priva de donar sentit a qui som, però, d'altra banda, el saber és veure allò que no suportem veure” (Odgen, 1989).

Aquest enunciat em fa pensar en la complexitat que suposa elaborar el concepte d’Èdip. Em fa pensar com mai s’elabora del tot i com no hem d’idealitzar el terme. Ni idealitzar el que suposa la Salut Mental.

Segons Odgen el bebè de manera gradual pot viure la desil·lusió en descobrir la separació (escissió, projecció, MD). No com a pulsió de mort sinó com a capacitat del bebè d'ordenar les experiències. El bebè descobreix l'objecte extern que pot renunciar a l'objecte intern de manera omnipotent. Renúncia també de la mare al acceptar no estar present sempre en el cap d'aquesta. Per saber qui és el bebè necessita la matriu externa per processar.

En la relació terapeuta-pacient s’observa com el pacient sap més del que creu saber. La teràpia també és acceptar que no sabem ni coneixem tot el món emocional. El nen no sap quin sentiment té. Per veure allò que no suportem veure s’ha d’assolir a partir de la vinculació amb els altres a partir de tres modes.

- Mode autista – contigu

- Mode esquizoparanoide

- Mode depressiu

Finalment diria que només es pot donar lloc a un pensament si es pot tolerar la frustració de que mai sabrem de manera omnipotent la realitat psíquica. Podem conèixer  part d’ella, sempre que és pugui contenint el patiment inherent en tot procés de cerca d’un mateix sota la humilitat.