Pel·lícula L’assassí de Pedralbes

Reflexió pel·lícula “L’assassí de Pedralbes“

  «Així parla el jutge vermell: «Per què, doncs, assassinà aquest criminal? Volia robar.» Però jo us dic: la seva ànima volia sang, no pas robatori: ell glatia per la felicitat del coltell!

La seva pobra raó, però, no comprenia aquesta demència i el convencé. «Què hi fa la sang? - digué -; no vols fer al menys un robatori? Prendre’t una venjança? »

I ell escoltà la seva pobra raó: com plom pesava el seu discurs sobre ell, - llavors robà, quan assassinà. No es volia avergonyir de la seva demència.

                                                   Així parlà Zaratustra (Friedrich Nietzsche)

La pel·lícula de l’Assassí de Pedralbes és un clar exemple del que suposa patir una personalitat psicopàtica. La fredor, el no sentir remordiments, la confusió, la satisfacció dels seus propis interessos son trets que es posen de manifest. Sembla que José Luis Cervato  interactuava amb els altres com si aquests fossin objectes, els utilitzava per aconseguir els seus objectius i satisfer els seus interessos, com l’abús que exercia vers els nens. En altres paraules, sembla que veia als altres com un mitjà per aconseguir coses i no semblava que es plantegés que poguessin ser un fi en si mateixos.

 A partir del que Cervato expressa de la seva biografia, s’observa com ha patit una infància dura, carenciada i maltractada, marcada per la seva mare i l’acció de les monges de l’orfenat. Sembla que aquestes experiències traumàtiques i els relats “èpics” que s’ha generat són part del seu discurs, mancat d’emocionalitat, per justificar com és ara i tot el que ha fet.  Penso que posa de manifest com l’angoixa primària és d’abandonament i com per poder reestructurar-se internament desenvolupa unes defenses de tipus narcisístic. Per exemple és sorprenent la diferència dels discursos sobre com era tractat a la casa on treballava per part d’ell mateix i per part del xofer. Sembla que Cervato va arribar a creure que no era un treballador i va sobrepassar límits com ara el d’agafar els cotxes.  Aquest fet va suposar que el Senyor Roig decidís acomiadar-lo. Em plantejo fins a quin punt això no va suposar un nou contacte amb l’ansietat d’abandonament.

Fa la impressió que, alhora, no va poder tolerar el formar part d’una família que el respectava i el valorava, que estaven units i que formaven d’aquesta. Em fa plantejar com segurament podia generar gran enveja en ell, en el sentit que ell es sentia internament fràgil.

També és sorprenent el relat del somni que explica al final de la pel·lícula. El final del somni ell surt corrents, li persegueix un nen, ell surt corrents i salta un gitano. El nen que el persegueix es topa amb el gitano i aquest el mata. Abans relata que hi ha dues nenes petites que donen a llum i una vol tornar a introduir-se el fill dins i l’altre se’l menja a mossegades. Com a interpretació, tenint present la seva història, em fa plantejar que potser aquest somni plasma la seva fragilitat interna, en el sentit que pot sentir que el seu nen intern el persegueix i no li permet integrar-lo en una maduresa saludable. Per una altra banda el fet que nenes tinguin fills però que ambdues els tractin amb rebuig cap a la vida, fa pensar amb el seu objecte intern de mare com algú que la rebutjat i que l’ha exposat a la voracitat de la vida sense el vincle maternal.

Finalment m’agradaria comentar el seu record del judici i de la indignació que sent quan el fiscal finalment tracta el crim com un robatori amb assassinat, com si l’assassinat fos accessori. S’enfada perquè vol que el jutgin per matar i no per robar. La seva finalitat era perversa, sembla que entén que ha fet mal però no vol que el reconeguin com a lladre sinó com algú honrat, una persona normal amb un problema, com ell comenta. Aquesta seqüència m’ha recordat a la passió del ganivet del l’Així parlà Zaratustra de Nietzsche, un fragment sobre la qual he reproduït a la cita de l’inici del comentari. Veig el conflicte entre les dues motivacions de l’assassinat entre els dos personatges, i l’ocultació del crim per un mer robatori, es fa patent en els dos relats i que el filòsof alemany sap comprendre l’instint assassí del criminal.