Estats Mentals d'Alt Risc (EMAR)

Algunes consideracions sobre els EMARs

Els Estats Mentals d’Alt Risc (EMAR) resulta tenir una alta incidència en la població, constitueix un dels principals problemes sanitaris dins de l’àmbit de la salut mental, però en canvi hi ha poca informació teòrica sobre el tema.

Si es coneixen i es poden diagnosticar a temps, s’ofereix la possibilitat d’intervenir en les seves fases inicials i de poder-ne, així, modificar i millorar el pronòstic evolutiu del pacient. Aconseguir la detecció primerenca i la intervenció precoç en els trastorns psicòtics incipients, amb la finalitat de disminuir la incidència de trastorns psicòtics és bàsic per a que pugui millorar el diagnòstic.

En aquesta línia, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha recomanat afavorir la detecció primerenca i la intervenció intensiva sobre aquests trastorns per promoure la recuperació d’aquelles persones que pateixen un trastorn psicòtic.

A finals del segle passat, la recerca en psiquiatria va anar focalitzant el seu interès en els primers episodis d’esquizofrènia i, per extensió, en els primers episodis psicòtics en general. Paral·lelament, es van anar introduint experiències d’intervenció primerenca i desenvolupant propostes de programes i serveis adreçats a les fases inicials dels trastorns psicòtics. Aquest desplaçament de l’ interès de l’estudi i la intervenció sobre els trastorns mentals establerts cap a les seves formes de presentació d’inici han estat considerats per J. L. Vázquez-Barquero com un pas des del “paradigma de la malaltia mental establerta”, propi de la psiquiatria tradicional, a un “paradigma de la malaltia mental en les seves fases inicials”.

Aquest canvi ha permès centrar l’ interès de les intervencions en diferents moments

de les fases inicials dels trastorns psicòtics com són: les situacions prodròmiques o de risc de desenvolupar una psicosi, la detecció primerenca i la reducció del temps fins a una intervenció adient en els primers episodis i el tractament continuat durant el període de recuperació i estabilització posterior. La psicosi incipient es comprèn així com un fenomen dimensional, dins del qual es trobarien símptomes psicòtics aïllats, formes subsindròmiques i incompletes de trastorn, des de trets o estructures de personalitat amb risc, fins a diagnòstics de trastorns psiquiàtrics específics.

Esquema dels Estats Mentals d’Alt Risc

No sempre és fàcil determinar quan s’ha iniciat un episodi de tipus psicòtic. Freqüentment existeix un període de temps anterior al diagnòstic durant el qual s’evidencia una sèrie de canvis en la vida del pacient i que es manifesten en un conjunt de conductes qualificades com rares o estranyes pels que envolten al pacient. Només a posteriori són interpretades com a símptomes prodròmics que expressen conflictes psíquics propis dels Estats Mentals d’Alt Risc.

Segons Costa (1994) aquestes conductes estranyes que caracteritzen els Estats Mentals d’Alt Risc són:

-        Tendència a l’aïllament, que fa que el subjecte es comporti de manera rara i poc habitual, deixant de sortir amb els amics de sempre, fugint dels contactes socials i quedant-se molt temps tancat a la seva habitació, freqüentment sense fer res.

-        Descens del rendiment acadèmic.

-        Llenguatge empobrit, amb pèrdua de la riquesa del vocabulari o amb frases deficientment construïdes, que contrasten amb l’anterior habilitat del pacient.

-        Riures injustificats, com si tingués un pensament ocult que li fa gràcia.

-        Alteracions sensoperceptives. A vegades pot preguntar si hi ha algú de la família que hagués experimentat alguna sensació estranya, com ell en aquell moment, algun soroll, alguna visió, algun olor estrany.

-        Falta d’iniciativa i d’energia.

-        Descuit de la higiene personal.

-        Alteracions de la comunicació.

-        Canvis en els hàbits alimentaris.

-        Manifestacions d’inquietud preocupació, ansietat inespecífica i insomni.

-        A vegades pot experimentar experiències insòlites i idees extravagants.

Alhora es considera que hi ha tres subgrups poblacionals de risc:

-        Persones que presenten símptomes positius subllindar que no són suficientment greus o persistents com per complir els criteris de primer episodi psicòtic o de trastorn psicòtic breu segons les classificacions internacionals del manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals de l’Associació Americana de Psiquiatria o la classificació internacional de malalties de l’Organització Mundial de la Salut, en les versions DSM-IV-TR7 i CIM-98.

-        Persones que presenten història familiar de trastorn psicòtic en familiars de primer grau, o bé trastorn esquizotípic del subjecte a més d’un declivi funcional persistent o significatiu dins de l’últim any, mesurable com una disminució de 30 punts en l’escala EEAG (escala d’avaluació d’activitat global, per les sigles en castellà).

-        Persones que presenten símptomes psicòtics breus, intermitents i limitats que no presenten una durada superior a una setmana i que han remès espontàniament.