Reflexions sobre el Text " Cómo morimos. Nuland.

COMENTARI SOBRE EL TEXT DE NULAND “CÓMO MORIMOS”

Al reflexionar sobre el text de S. Nuland “Cómo morimos” m’he topat amb un tema que em desperta angoixa i por.

Arrel de diverses experiències viscudes penso que és important esmentar l’ambivalència emocional que pot generar la mort.  Per una banda, i davant de malalties terminals, tant pacient com familiars transcorren un seguit de sentiments variats, contradictoris i de força càrrega emocional.  Els sistemes familiars comencen a trontollar i a fer-se evidents les estructures que dominen.  Per ex. en famílies matriarcals, on la persona que pateix la malaltia terminal és la dona, l’home ha d’assumir un rol actiu i la dona ha d’acceptar aquesta dependència.  L’efecte d’aquest canvi de rols pot ser dificultós i pot alentir i/o negar el procés d’acceptació de la mort.  A mida que la malaltia transcorre i la persona malalta va perdent autonomia fins al punt de ser totalment depenent, els familiars es topen amb una nova imatge de “mort vivent” d’aquell familiar estimat que aparentment no té res a veure amb el record del familiar passat.  Penso que davant d’aquestes situacions es pot tendir a tenir diferents reaccions o varies alhora. Intentar cuidar al malalt amb tota la cura, no voler veure al malalt perquè ja no és conscient i no es pot tolerar la pèrdua i la tristesa que genera, dependre del malalt... suposo que totes aquestes reaccions intenten pal·liar el fet d’enfrontar-se davant de la idea de fal·libilitat inherent a l’ésser humà. 

També em plantejo la dificultat per part dels familiars per assumir la responsabilitat de la malaltia del malalt.  Al expressar això em ve a la ment la dificultat d’alguns malalts terminals que davant l’esgotament s’abandonen (no volen menjar, no volen caminar...). En aquests moments els familiar han de decidir si respecten la decisió del malalt o si emprenen la lluita i lluiten per ell.  Penso que aquest moment és molt dur perquè per una banda penses que respectar la voluntat del pacient és important però quedar-se “sense fer res” també pot generar un gran sentiment de frustració i de impotència. 

Totes aquestes situacions em fan platejar el concepte de dignitat a la mort.  Penso que la mort de per si és indigna i si que és cert que poder compartir aquest moment en pau amb un mateix i amb els altres pot ser gratificador, però veure com un s’apaga fa por. Penso que fa por perquè un mateix es veu reflectit i experimenta la seva pròpia limitació i perquè tal i com expressa Nuland la mort no està naturalitzada.