L’escenoteràpia és una modalitat de teràpia psicològica grupal d’orientació
psicoanalítica, en aquest cas adaptada per preadolescents dins l’àmbit de la
salut mental. Pretén una doble funció, terapèutica (alleugerir dificultats
psíquiques) i psicopedagògica (estimular les capacitat maduratives i creatives
dels pacients). Va ser creada al Centre Mèdic Psicològic de la Fundació Vidal i
Barraquer l’any 1973 (Cabré, 2002).
La tècnica es podria resumir, en què el grup té la funció de crear una
escena, representar-la per posteriorment poder reflexionar sobre els sentiments
que ha generat. D’aquesta manera s’incorpora l’activitat lúdica com una eina
bàsica dins el tractament terapèutic. (Font, P., Ibáñez, J.M., Martínez, M.,
Pérez Sánchuez, A. Y Suris, J., 1980)
Els dos aspectes fonamentals de la tècnica són la dramatització (forma
essencial de comunicació i expressió) i la situació grupal.
La dramatització es realitza sota el principi del COM SI fos el personatge
imaginat, creant-se així una espècie de distancia simbòlica. D’aquesta manera
s’eviten temes i situacions biogràfiques carregades d’ansietat. De totes
maneres, a partir d’aquesta activitat creativa el conflicte psíquic és
projectat en un personatge. Posteriorment, a partir de la reflexió i de les
interpretacions o observacions es pretén facilitar la seva elaboració. Un dels
objectius és observar els arguments que es van proposant i representant per
analitzar-los i facilitar el procés de mentalització en els pacients.
La dinàmica grupal genera unes interacciones (matriu grupal) pròpies i
úniques entre els pacients que la configuren. En aquest cas, ha estat útil la
seva interpretació per part de la terapeuta per a poder començar a elaborar les
dificultats psíquiques dels pacients, des del punt de vista de la teoria grupal
de Bion.
Alhora, una altra marcada influència teòrica de la tècnica de
l’escenoteràpia són la teoria de Winnicott sobre el joc i els objectes
intermediaris (Winnicott, 1979) i la teoria de M. Klein sobre la transferència
en el joc com a tractament psicoterapèutic (Klein, 1929).
Elements que
configuren el tractament d’escenoteràpia
El grup
El grup, conduit per una
terapeuta, es reuneix setmanalment en sessions de 60 minuts i amb una durada
prefixada de tractament mínim d'una any. Cada sessió està estructurada en tres
fases: la fase de preparació, la fase de representació y la fase de comentaris
i anàlisis.
1. Espai de preparació:
espai emprat per a pensar l’escena que es preten representar i escollir els
personatges. La terapeuta ajuda a què desencallessin delimitant i aclarint
però deixant espai per a l’espontaneitat.
2. Espai de representació:
els membres del grup dramatitzen l’escena pensada anteriorment. Els elements
escenogràfics són unes cadires i una taula.
3. Espai de reflexió: es
comparteix a nivell grupal com s’han sentit i se’ls intenta fer conscients
les projeccions que s’han fet evidents a la representació per a una possible
elaboració, sempre que es consideri oportú.
Cada membre del grup, a més de participar en el grup de tractament
d’escenoteràpia, té alhora un terapeuta de referència.
El terapeuta
Es considera que la figura del terapeuta ha de contenir i facilitar un
clima adequat per poder facilitar el tractament. Les intervencions varien en
funció de la fase en la qual el grup es troba. Hi ha grups que requereixen de
gran intervenció per part del terapeuta fent ús de la paraula,
tot i que respectant cert silenci per facilitar la mentalització i
la creativitat dels membres, sense que arribi a ser persecutori. Es facilita un espai on puguin ser el més lliures possibles i poder confiar,
així, en els altres per poder posar en escena el seu estil de relació. Un dels
objectius prioritaris és que la terapeuta crei un marc intern i extern que
enlloc de repetir el seus estils de relació quotidians faciliti al canvi i
poguin desenvolupar equilibradament el binomi dinàmic acció – comprensió.
L’observació
Es considera que la figura de l’observador és útil com a part activa del
tractament, de manera que permet observar amb “certa” distancia emocional la
dinàmica grupal que es genera. Alhora
pot indicar la part pensant del grup terapèutic, ja que no actua.
La supervisió
La supervisió externa permet treballar les ansietats no suficientment
elaborades pel terapeuta i pel grup, sent totalment imprescindible dins el
tractament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario